Un fisioterapeuta a cada instal·lació poliesportiva pública

La necessitat d’acompanyar en l’activitat física a les persones amb diversitat funcional fa indispensable aquesta figura. Hem parlat amb l’Eva Cirera Serrallonga, vicesecretària del CFC, i amb el César León, que defensa els drets de persones amb necessitats especials.

Qualsevol gimnàs, piscina, camp de futbol, rocòdrom, pista d’atletisme, de pàdel o d’hoquei herba, qualsevol instal·lació poliesportiva pública hauria de tenir com a mínim un professional de la Fisioteràpia en plantilla. O més d’un, segons les hores de feina. Per què? Molt senzill: per supervisar què s’hi fa i, sobretot, com. Perquè cada pràctica sigui l’adequada a cada cas, cada usuari, cada persona.

Aquesta afirmació és vàlida sempre. Però resulta indispensable en tots els centres on hi duen a terme activitat física persones amb diversitat funcional. És a dir, a tot arreu.

“Per a nosaltres l’activitat física és com una medicina, és la millor de les teràpies. I per això cal que estigui dirigida pels professionals adequats”, resumeix César León, llevador amb una invalidesa total des de 2015 a causa d’una malaltia neurodegenerativa. Quan la salut li permet, León lluita pels drets del col·lectiu de persones amb diversitat funcional: “Nosaltres no volem ser federats, no volem competir. La nostra medalla és la nostra salut. Donar-li anys a la vida, i vida als anys”.

“Cal un professional sanitari que pugui acompanyar aquestes persones en l'activitat física. I els més adequats som els fisioterapeutes, formats en patologies i alteracions musculoesquelètiques i neurològiques”, explica Eva Cirera Serrallonga, fisioterapeuta integrant del Grup de Teràpia Aquàtica del CFC, coordinadora de la Comissió de Neurologia i vicesecretària de la Junta de Govern del Col·legi. “Més que tractament, el que ens demana el col·lectiu és acompanyament en l'activitat física que puguin realitzar, que òbviament els beneficia a nivell de manteniment de la salut”.

El CFC no es cansarà de repetir-ho: els fisioterapeutes no només serveixen per tractar lesions; també poden evitar-les i saben prescriure activitat física en benefici de la salut de les persones.

Segons Cirera Serrallonga, en el cas que plantegem en aquest article “no es tracta d’aplicar un tractament a algú que acaba de tenir un accident o que pateix una patologia concreta, sinó de ser-hi presents perquè les persones amb diversitat funcional puguin realitzar activitat física de manera segura i adequada”. Practicar l’esport que vulguin, quan vulguin, on vulguin. Perquè això també és salut.

Per aquest motiu, León, nascut a Ciudad Real però resident a Barcelona, va acudir al CFC fa uns mesos. Aquest llevador, que pateix una malaltia neurodegenerativa i que, per tant, coneix en primera persona les necessitats del col·lectiu, està convençut que “cal introduir d’una vegada per totes les Ciències de la Salut en la promoció de la salut mitjançant l’activitat física”. I posa èmfasi: “Aquest procés l’han de liderar els fisioterapeutes, en col·laboració amb infermeres i llevadores”. Una postura amb què Cirera Serrallonga i tot el Col·legi hi estan totalment d’acord.

Ja només falta, doncs, que aquesta reclamació quedi contemplada a la futura llei. Per això el CFC ha participat i seguirà fent-ho en les reunions amb la Secretaria General de l'Esport que prepara una nova Llei de l’Esport.

Segons León, hi ha tres punts bàsics que hauria de contemplar, “sí o sí”, aquesta nova llei. El primer, donar a les Ciències de la Salut la importància que tenen en la promoció de la salut, sobretot la de les persones amb necessitats especials (diversitat funcional, persones que han patit un accident o s’han sotmès a una cirurgia, i embarassades), liderant el procés els fisioterapeutes.

El segon, la figura de l’assistent esportiu, que faci realitat el suport de tercera persona que marca la Llei de Dependència.

I tercer, un cos d’inspectors, que sancioni les instal·lacions esportives que no compleixin la llei, que vetlli per la seva aplicació, físicament i qualitativament: que hi hagi les mesures físiques i arquitectòniques escaients (rampes, ascensors i grues) i que les activitats adreçades al col·lectiu no es limitin a la natació. “No només volem nedar”, diu León.

*Reportatge publicat al Noticiari de Fisioteràpia del CFC (112)