Marc Roig Tió: “La Fisioteràpia ha de ser una eina més dins d’un equip multidisciplinari; les clíniques que funcionen així tenen una gran avantatge”

L’obsessiona el bon ritme. Córrer implica moure's a un bon ritme, diu. Només així s’aprofita tota l’energia i tot allò que pot donar de si el cos. Marc Roig (Sant Pol de Mar, 1984) és corredor de fons, llebre d’elit, entrenador, fisioterapeuta col·legiat i Màster RETAN (Master in Research in Sports Training and High Performance).

Competint ell mateix o ajudant a d’altres atletes a superar-se, ha viatjar arreu del món. Va començar a córrer perquè la seva mare també corria. Ha treballat en clínica privada; ha donat classes de Fisioteràpia Esportiva a la Universidad San Jorge de Zaragoza i a la Fundació Universitària del Bages; ha col·laborat amb la Real Federación Española de Atletismo i amb la Federación Española de Triatlón.

Actualment treballa amb la companyia Global Sports Communication a Eldoeret (Kènia), oferint tractament de Fisioteràpia a alguns dels millors atletes del món.

—Vas començar a córrer perquè la teva mare ho feia. També competia? Encara corre?

—La meva mare va començar jugant a bàsquet i va ser internacional en categoria júnior. Amb la vinguda dels fills, jo soc el quart de sis, la combinació amb la feina, la família i l'esport d'equip se li va complicar. L'atletisme va ser la solució ideal per seguir fent esport sense dependre tant dels horaris de l'equip i els compromisos dels partits. Amb tot, el nivell no va ser menor i va completar els 10.000m en 35 minuts i la mitja marató amb 1h16. Ara, però, ja no competeix i només surt a córrer de tant en tant per sentir-se bé.

Tens 2h18'08", a la marató. No ho pot dir tothom.

Estic molt orgullós de les meves marques personals, tot i que segueixo pensant que les puc millorar una mica més. Durant tota la meva vida estudiantil i professional, he posat l'esport en un punt important de la meva vida, escollint o acceptant feines que em permetessin entrenar com a requisit molt més important que un sou més alt o unes condicions de promoció millors. De fet, potser aquesta ha sigut la raó especial per la que he acabat a Kènia, el millor lloc del món per entrenar atletisme de fons.

Ajudes a altres atletes a assolir marques, fent de llebre d’elit. Com s’ajuda a professionals a ser encara millors? 

La feina de la llebre és la de donar confiança respecte al ritme. És a dir, que l'atleta que et segueix sàpiga que amb tu estarà corrent al ritme ideal per fer marca personal o, fins i tot, el rècord del món. No hi ha tanta avantatge com amb el ciclisme en el tema del "drafting" o anar a roda (el vent contra el qual lluitem els atletes és mínim en comparació amb el de les bicis), però també suma una mica.

També fas d’entrenador de populars i un dels teus lemes és “em centraré molt més en fer-te córrer ràpid que durant molta estona, perquè córrer implica moure's a un bon ritme”. 

Cert. Córrer vol dir moure's a bon ritme però amb el "boom" de les carreres populars molta gent prefereix ser "finisher" de carreres cada cop més llargues en comptes de millorar marca en distàncies més curtes. Això fa que la gent tingui tendència a córrer de manera lenta, i amb fatiga, que és quan es corre malament: el tendó d'Aquiles no actua com a molla i l'energia elàstica es malbarata en energia calorífica, l'articulació del turmell actua de manera laxa i té un gran recorregut articular mentre el maluc (que és l'articulació que hauria de tenir una gran amplitud de moviment) es mou escassament entre la flexió i l'extensió, etc.

La vocació per la Fisioteràpia, d’on et va venir?

Suposo que el fet d'estar becat per la federació espanyola d'atletisme a la residència Blume de Madrid i tenir accés a la Fisioteràpia de manera regular, em va fer estimar la professió.

Has exercit a nivell internacional. Com es veu la nostra Fisioteràpia, des de fora?

La fisioteràpia espanyola i catalana està en un molt bon nivell. Jo tinc tendència a seguir alguns dels fisioterapeutes de referència a través de les xarxes socials i m'agrada veure com es parla amb molta propietat i, en general, es divulga amb eficiència. Sempre hi haurà coses a millorar, però el nivell actual és bo i eficient.

Com veus l’auge, al nostre país, de l’exercici físic terapèutic?

Crec que funciona bé, tot i les petites disputes que hi ha en referència a les competències, sobre si envaïm el terreny dels graduats en educació física o no. Com tot, la línia que ens separa és molt fina i la millor manera de treballar és conjuntament. I crec que per aquí hem d'avançar: que la Fisioteràpia sigui una eina més dins d'un equip multidisciplinari; les clíniques que funcionen així tenen una gran avantatge respecte a la competència i això el pacient ho nota.

Vols dir alguna cosa que no t’haguem preguntat o adreçar algun missatge a la resta de col·legiats que et llegiran?

Poca cosa més a afegir. Crec que cal explicar molt bé als estudiants que el món laboral al que sortiran és molt diferent al món acadèmic i que el raonament clínic és fonamental. En el meu cas, per exemple, la manera de fer Fisioteràpia a Kènia és molt diferent del que em van explicar a la universitat, però amb paciència i bon raonament, els resultats també surten. I pels que ja treballen, que no deixin mai d'aprendre (i de desaprendre) amb una professió que és tan dinàmica i tan apassionant com la nostra.

Foto: NN Running Team.

Entrevista publicada al Noticiari  n.120 del CFC.